Capítol 3

El matí semblava convidar-me a fer una passejada. No tenia cap pressa. Eren les 8 i el registre civil no obria fins les 9. Aquella seria la meva primera parada a la ciutat (després de l'hotel). Quan encara passejava per l'avinguda de la Reconquista, vaig rebre una trucada. No recordava el número de qui trucava però arriba un moment a la teva vida en el que coneixes a tanta gent que ja no recordes ni a qui has donat el teu número de telèfon de manera que vaig despenjar sense fer el més mínim esforç per endevinar la identitat del meu interlocutor.

-Bern? Ets tu?

-Sí, sóc joc. Amb qui parlo?

-Sóc en Kenneth. Una setmana i ja no recordes el teu company de feina? Malament rai.

-Què fas llevat tant d'hora? Per a tu això és matinar massa. A més, allà deuen ser les 7 del matí.

-Allà? On ets tu?

-Ja t'ho vaig dir. Estic a Toledo.

-Toledo? Què hi fas a Portugal? A més, allà no és la mateixa hora que aquí?

-Doncs sí, ho és però Toledo està a Espanya. A no ser que n'hagi passat una de grossa i jo encara no me n'hagi assabentat.

-Si tu ho dius... - A vegades el seu relativisme em feia pensar que, o era massa intel·ligent o no se n'assabentava de res. Mai no donava o treia la raó del tot a ningú. - Digues, què fas en aquella part del planeta?

-He vingut per allò de 23 signals.

-Vaja! El meu vell amic ha tret del bagul la disfressa de superheroi que tenia guardada i ha decidit aventurar-se.  Què t'ha fet repensar-t'hi?

-Ja saps, el temps lliure és dolent.

-Doncs et busques una xicota. Tant se val. Et deixo, que estic arribant a casa.

-Ara?

-Sí. Alguns tenim vida  nocturna. Fins i tot fora del cau. Ja m'entens.

-Ja m'explicaràs.

 El Kenneth era el més gran fill de puta que coneixia. En tots els sentits. Fins i tot en sentit propi. Sense saber com, ha acabat treballant per a la Universitat de Liverpool. Es va llicenciar pels pèls a Física. Després es va anar traient Traducció i Interpretació en estones lliures (que no eren poques) pero si no el coneguessis, mai no encertaries què ha estudiat. Sap fer de tot i bé però és dels que no fan mai res si no volen. Viu a pocs minuts caminant de la universitat i tot i així sempre arriba tard. Molt tard. Per a ell no hi ha horaris ni calendaris. No creu en terminis de lliurament però quan vol fer alguna cosa, és el més rigurós. El seu camp de treball és qualsevol en el que pogués interessar-se. Una vegada va estar fent un estudi sobre un escriptor norueg que li va encarregar una editorial on treballava un parent seu. Deprés de sis mesos de recerca bibliogràfica, va cremar tots els seus apunts sobre el tema perquè s'havia basat en una entrevista que va tenir amb l'hereu del dramaturg en la que hi havia certes imprecissions i va tornar a començar des del començament. Li va costar sis mesos més d'excedència a la universitat i una despesa molt gran per a l'editoria però gràcies a ell van poder publicar una col·lecció de novel·les que romanien manuscrites i inèdites al soterrani d'un pis fet pols aprop d'Oslo.

Vaig anotar a la memòria del telèfon el número des del que en Kenneth havia marcat, vaig tancar la tapa i vaig continuar el meu camí.«Què curiós», vaig pensar «mira que enrecordar-se de trucar-me a aquesta hora i no felicitar-me pel meu aniversari». Vaig somriure i em vaig posar els auriculars mp3.