Capítol 2

Em vaig llevar al matí sentint-me alleugerit. Suposo que el fet de despertar amb la llum del matí (per molt d'hora que sigui) és sembre millor que despertar amb el sorollós xiulet d'un despertador. Aquell dia em deixaria veure per les instal·lacions de l'hotel. Esperava que els meus passejos fossin, a més d'agradables, fructífers.

Vaig omplir una copa fins gairebé al capdamunt de suc de taronja acabat d'exprémer (almenys això anunciava un cartell en 6 idiomes) al bufet. Vaig posar al meu plat un parell de torrades i unes llenques d'embutit. De passada pel mostrador principal, vaig agafar un diari i el vaig posar a la meva safata amb tota la resta. Després de fer una ullada ràpida a les primeres pàgines no donava crèdit a allò que estava llegint: Lord Maxwell es trobava a Toledo aquells dies. El que era més sorprenent: s'allotjava al mateix hotel on jo estava esmorzant en aquell mateix moment. Encara no n'estava gaire segur, però era molt probable que Lord Maxwell hi tingués alguna cosa a vuere amb el que m'havia dut a la Ciutat Imperial.

Aquell personatge estava fora del comú. Malgrat els rumors de fallida que el perseguien, sempre es mostrava com un membre de la jet set amb el ronyó ben cobert. Els seus anells als dits anular i xic, les seves camises de disseny, el seu cabell amb prou feines blanc ben pentinat, la seva medalla... tot feia veure que Lord Maxwell no era un home qualsevol. En aquell moment, estava segur que encara conservava (si no havia ampliat) la seva participació en el 53% d'una multinacional dedicada al transport per terra, mar i aire amb uns beneficis suculents i expectatives de creixement.

Si hagués llegit sobre aquell home abans, abans hagués aparegut: en aquell mateix moment, el mateix Maxwell creuava el llindar acompanyat per la seva inseparable Janinne o Jacqueline, una jove molt maca de no més de 18 o 20 anys que sempre s'havia vista en companyia de l'empresari. Sempre amb la seva expressió d'apatia barreajada amb un cert tedi, una mena de menyspreu per l'entorn. Amb prou feines parlava amb el seu acompanyant. Això, quan estaven junts perquè, si ja he dit que eren inseparables, no he dit que la jove idolatrava més el seu Porsche Cayman que l'adinerat senyor que li ho va regalar. I no la culpo. És un gran cotxe.

Mentre ells s'asseien, vaig passejar la meva mirada pel menjador. Pel que semblava, una dóna que llegia el diari asseguda en una cantonada també havia advertit la presència de Lord Maxwel i la seva jove acompanyant. Va creuar una llarga mirada amb ella que guardava més recel que respecte. La noia morena li va respondre amb un gest de significat anàleg. Vaig suposar que es coneixien. En un altre espai de la sala, un home d'uns trenta i pocs anys teclejava al seu portàtil mentres bevia cafè. Davant seru, asseguts en una taula rodona, una familia es preparava per sortir d'excursió per un poble proper. Els pares (d'uns trenta anys), intentaven aconseguir l'atenció dels seus fills petits. No crec que més gran tingués més de cinc anys. El petit era suficientment gran per caminar però no tenia l'edat suficient com per parlar amb la claredat amb la que parlava el seu germà. Per últim, culminava la població del saló desert una noia que no es va moure del seu tamboret proper a la barra des de minuts enrere. Arrancava tires del seu cruasant com si hagués de durar-li tot el dia.

Vaig mirar el meu rellotge i em vaig posar en marxa. Aquell dia només necessitaria el meu quadern i energies suficients. Aquell dia sería llarg. Ves si ho seria.